La MiMaR ens ha fet arribar aquesta carta que publiquem en la seva versió original
La meva àvia, els meus avis... Estones d'hospital.
Només penses en el dolor, en la pèrdua.
En la pèrdua d'una vida intensa, viscuda, merescuda.
No penses en les monedes que poses al televisor, en els àpats i despeses de la llarga i agònica estança o en els diners que val estirar-se a dormir arraulit al costat del cos malalt de bonica ànima.
Tampoc penses en com tornaràs un crèdit d'una difícil operació o com pagaràs uns medicaments no gens barats si això et retorna a ki estimes.
Al capdavall, pots permetre't de més i de menys...
Però i si no pots? Ki te el dret de decidir amb diners si ets apte per a viure?
A seleccionar als malalts que deixem viure i als k deixem morir?
Es el meu problema que la societat hagi fet de mi un sensesostre crònic?
Al escriure em vénen al cap un manat de sensacions. No les puc arribar a escriure. Són massa propers els dies de patiment, són massa propers els caixers plens de gent. Són massa propers les esperes dels malalts, pacients.
L'unic que puc fer es seguir lluitar per el k es meu, per el k es de tots:
LA VIDA. Així k si sou dels k lluiteu per viure, per sobreviure, dels que poseu les vostres propies regles a la vida (my life, my rules), feu un cop d'ull al nostre projecte, pk en realitat, tmb es vostre. Ajudeu-nos a difondre'l, la vostra aportació es la k ens dona força!
Us estimu! :)))
MiMaR
Canal 
